L’ARQUITECTURA SOLAR PASSIVA:

L’arquitectura solar passiva és la forma de construir una casa per aprofitar al màxim el Sol d’hivern per escalfar la casa, i les ombres a l’estiu, per que estigui fresca. Així evitem de consumir energia per climatitzar la llar. És la manera de construir del passat, com ara els monestirs, les masies, ...

Bàsicament es tracta d’aplicar tres conceptes: captació solar, aïllament i masses d'inèrcia tèrmica.

La captació solar.

La forma més barata per escalfar una vivenda en un hivern soleiat, és amb un gran finestral a la façana sud de la casa. El Sol entra directament i escalfa el terra i les parets, produint un ambient càlid i lluminós. En aquesta estança es pot posar la sala d’estar, el menjador i la cuina, llocs on fem vida durant les hores solars.

És molt important, doncs, orientar bé la casa per aprofitar al màxim el Sol.

Una altra manera és la de tenir un hivernacle adossat a la façana sud, connectat amb la vivenda. L’aire escalfat a l’hivernacle, entra a la casa i ens escalfa.

I l’últim recurs és un hivernacle d’uns 10 cm d’amplada, adossat a la façana sud, que és pintada de negre. Això és el que s’anomena Mur Trombe, ideal si no tenim finestra ni espai a fora.

En canvi, per evitar el sobreescalfament a l’estiu, cal donar ombra a les finestres. D’aquesta manera no entra calor a dintre de casa.  Es pot fer ombra amb al·lers, toldos, cortines orientables, arbres de fulla caduca, etc.

Un cop tenim la temperatura adequada a l’interior de casa, és imprescindible evitar que entri més calor (a l’estiu) o que s’escapi (a l’hivern). Per això comptem amb l’aïllament tèrmic, que no és res més que una barrera al pas de la calor.

Per on més energia circula és per les portes i finestres que es tanquen malament i deixen circular l’aire. Després per les finestres, on podem posar una cortina orientable exterior per tal de tamitzar la llum, i una contrafinestra o una cortina per l’interior, per aïllar-la al màxim quan convingui. Per tercer lloc, el sostre, i per últim, les parets de la casa, on caldrà posar un bon aïllament.

Les masses d’inèrcia tèrmica.

Les masses d’inercia tèrmica no és res més que aprofitar l’acumulació de calor per tal que la poguem disposar quan no hi hagi Sol. Per exemple, un terra de ceràmica, escalfat tot el dia pel Sol, a la nit aguanta unes hores la temperatura interior de l’habitació.

Igual passa amb el fred, ja que les masses triguen un temps per escalfar-se i agafen la temperatura de l’ambient donant la sensació de frescor. És el que es coneix amb el nom d’efecte cova, que a l’hivern s’està més calent que a fora i a l’estiu més fresc.

Si no fem vida a casa i només la fem servir majoritàriament per la nit, és millor posar l’aïllament per l’interior de la paret. Així només escalfant l’aire de l’habitació, i en uns minuts ja estarem a una temperatura agradable. En canvi, si fem vida durant moltes hores, és millor posar l’aïllament per l’exterior del mur i tenir la massa de la paret a l’interior, aprofitant l’efecte cova.

LES PLAQUES SOLARS TÈRMIQUES.

Les plaques per escalfar aigua o tèrmiques, són uns tubs de coure pintats de negre, aïllats per sota i amb vidre al damunt, per retenir la calor del Sol. Es passa un líquid per les plaques que recull l’escalfor i s’envia cap a escalfar el dipòsit a través de canonades. Una vegada haver cedit la seva temperatura, torna a la placa impulsat per una bomba.

L’aigua de la xarxa entra freda al dipòsit i agafa la temperatura que li arriba de les plaques. Sempre cal un sistema de suport per quan no hi hagi prou Sol. 

Normalment, per manca d’espai, les plaques van a la teulada, però podrien anar a qualsevol lloc on li toqués el Sol, sempre mirant cap al Sud o migdia.

El dipòsit i la bomba i els controls poden anar a qualsevol part a l’interior de l’edifici, però quant més curtes siguin les canonades, més eficient serà la instal·lacions.

Amb aquest sistema ens estalvien aproximadament el 60 % del combustible per escalfar l’aigua, que vol dir que durant els mesos de bon temps la caldera auxil·liar s’encendrà molt poc i durant els mesos més freds s’encendrà casi cada dia, per acabar d’escalfar l’aigua.

LES PLAQUES SOLARS FOTOVOLTAIQUES.

Són plaques especials que produeixen electricitat en continu (com si fossin una bateria), però només quan reben llum. Cada placa té uns quadradets o cèl·lules fotovoltaiques que transformen la llum en electricitat. Una placa d’un metre quadrat pot produir uns 120 W.

Unim una filera de plaques en sèrie (per sumar voltatge) i entreguem l’energia a l’ondulador, que és l’aparell encarregat de convertir-la en alterna, al voltatge de la xarxa i en el mateix moment de fase de l’ona elèctrica. Tota l’energia que es produeix, s’injecta a la xarxa, com si fos una central elèctrica o una fàbrica d’electricitat. I això es fa perquè es paga cada kWh pel 575 % del preu de l’electricitat durant 25 anys. Després paguen el 460 %. Hi ha un comptador que indica la producció. Això fa que una instal·lació mitjaneta (5 kW), que ocupa uns 50 m2, trigui en amortitzar-se uns 10-12 anys.

LES CALDERES DE BIOMASSA.

Les calderes de biomassa són les antigues calderes de llenya o carbó, adaptades per cremar estelles de fusta o “pellets”, que no són res més que fideus de fusta triturada i compactada. A més, es controla el subministra d’aire i es recull les cendres, de forma automatitzada. Tenen un rendiment semblant a una caldera normal.

És una manera de fer servir un recurs local, les restes forestals o de la indústria de la fusta, en lloc de fer servir un combustible llunyà, amb les implicacions econòmiques i socials que això comporta.

A més d’utilitzar un residu, al cremar la fusta estem tornant a l’atmosfera el CO2 que ha absorbit la planta en créixer, per tant el balanç d’emissions de CO2 es considera zero. Això si, cal que el recurs estigui a la província on és el consum, si no, la despesa energètica del transport és massa elevada.

D’altra banda, també té l’aventatge de ser molt més econòmic que no el gasoil, tot i que la caldera és molt més cara i cal disposar d’un lloc per emmagatzemar els trossos de fusta. Però és una inversió que s’arriba a amortitzar.

ELS AEROGENERADORS.

Els aerogeneradors són molins de vent que mouen un generador elèctric, quan giren a unes velocitats determinades, per produir electricitat. Aquesta electricitat es pot transformar i injectar a la xarxa com si fos una petita central elèctrica. I té l’aventatge que el combustible que es fa servir és gratuït i net. Això si, cal que faci vent per poder funcionar.

Exiteixen màquines que produeixen des de 400 Watts amb vents de 45 km/h, amb un diàmetre de rotor de menys de metre i mig, fins a les turbines dels parcs eòlics, amb 50 metres de diàmetre i unes potències superiors a 1 MW.

Com a la implantació de tota tecnologia, recordarem que no és el mateix energia renovable que energia sostenible, i que cal tenir cura de posar els molins a les zones i de la manera adequada i que no es poden posar a tot arreu on hi hagi vent.

LES INSTAL·LACIONS COL·LECTIVES.

Existeixen exemples d’instal·lacions comunitàries d’aquestes tecnologies (solar tèrmica, solar fotovoltaica, cuina solar, caldera de biomassa i aerogeneradors). D’aquesta manera surt més econòmic que si es fessin individuals, el control és millor i la seva eficiència també.

D'aquesta manera aconseguirem una comunitat més sostenible.