Les plantes
aromàtiques
| ELS ÉSSERS VIUS |  |
Per a evitar de perdre aigua per transpiració, les plantes han desenvolupat diversos mecanismes d'estalvi: algunes fulles es redueixen i es protegeixen amb ceres; d'altres es recargolen sobre elles mateixes o es transformen en espines. En conjunt la vegetació ens apareix amb una gran abundància de plantes llenyoses: arbres i arbusts de mida discreta, però amb arrels profundes per a disposar d'aigua durant l'època d'eixut. Les plantes aromàtiques són un bon exemple d'algunes d'aquestes adaptacions.
Durant
els calorosos i secs mesos de l'estiu les bosquines de la nostra comarca
desprenen una aroma intensa i característica. Això és
degut a les plantes aromàtiques, adaptades al seu ambient. Aquestes
plantes fabriquen unes substàncies oloroses, les essències,
contingudes en les fulles i les tiges, no pas en les seves flors.
En aquestes comunitats de mida petita exposades al sol
i a la dessecació, és important evitar la pèrdua d'aigua.
El romaní i la farigola tenen fulles petites perquè ofereixen
menys superfície a la deshidratació i les essències
que contenen també les ajuden a disminuir-la.
Les
plantes aromàtiques tenen una capacitat de germinació molt
elevada. Aquest fet els permet de colonitzar i mantenir-se en forma de
llavor durant períodes d'eixut molt severs, durant els quals no
és possible resistir en forma de planta desenvolupada. Les seves
arrels els faciliten també la resistència en zones rocalloses,
on penetren per qualsevol fissura que presenti el terreny. Aquestes característiques
fan d'aquestes plantes unes bones colonitzadores també de boscos
degradats per incendis o tales.
Els
factors climàtics condicionen la grandària i la durada de
les fulles. Quan l'aigua és un bé escàs, la vegetació
no és exhuberant. En aquestes condicions les fulles, de longevitat
considerable, són fabricades costosament i cal protegir-les dels
potencials consumidors, especialment dels animals herbívors, que
poden destruir en un sol dia l'esforç de molt de temps.
A tal fi les plantes acumulen essències volàtils
de gust poc agradable en fulles i tiges. El tast d'aquestes plantes resulta
desencoratjador per als herbívors, i l'olor els ajuda a recordar-ho.
Des
de fa uns quants segles aquestes plantes s'han utilitzat per a extreure'n
les substàncies que contenen, mitjançant procediments tradicionals,
com ara la destil.lació amb alambí. Aquest procés
consisteix en fer bullir el vegetal per tal que l'aigua s'endugui els olis
essencials, que són separats per decantació. Un cop obtinguts,
són utilitzats en l'elaboració de productes de perfumeria
o farmàcia. Plantes com la farigola, la menta o la camamil.la s'utilitzen
també com a herbes d'infusions, ja sigui pels poders medicinals
que hom els atribueix o pel simple gaudi de les seves propietats.
La
cuina mediterrània i les plantes aromàtiques són indestriables.
Herbes com l'orenga, la sajolida, la menta o l'alfàbrega amaren
la gastronomia amb l'aroma del nostre paisatge.
A d'altres plantes hom els atribueix propietats especials,
com en el cas de l'alfàbrega, la d'espantar els mosquits. Per això
es tenen plantades a l'àmpit de la finestra.
Per a l'aromatització d'alcohols hom fa servir
algunes d'aquestes herbes combinades amb flors i fruits d'altres vegetals.
Així s'obté una gran varietat de licors, anomenats estomacals
per les seves propietats digestives.
La
vistositat i fragància d'aquestes plantes les fa molt adequades
per a l'ús ornamental. El seu caràcter rústic i resistent
a l'eixut fa que el cost del seu manteniment sigui molt reduït. A
diferència de les superfícies cobertes amb gespa, cada vegada
més esteses a les nostres ciutats, les zones ajardinades amb plantes
aromàtiques contribueixen a l'estalvi d'aigua, un bé tan
escàs i preuat a casa nostra. A més, d'aquesta manera
la fauna lligada a aquest tipus de vegetació (abelles, papallones...)
pot trobar hàbitats adequats al bell mig de les nostres ciutats.
