Apreciat Coronel,

L'Associació de Veïns del meu barri -que jo mateix presideixo- ha intentat potenciar el reciclatge dels bastonets per netejar la cera de les orelles. Hem instal.lat uns contenidors amb franges roses i blau cel. Però, quin desengany el nostre en comprovar que setmanes després de l'inici de la campanya els contenidors no han estat utilitzats.
Considera que la moda del reciclatge ha arribat al seu final?

Pere J. Bernabé.

RESPOSTA:

A l'Ajuntament de Tòquio (Japó) ha germinat la iniciativa de reciclar Tamagotxis. Una campanya milionària que, finalment, ha resultat un estrepitós fracàs. D'un dia per l'altre els infants de Tòquio es van veure sorpresos amb milers de contenidors amb el corresponent eslògan (potser poc encertat): "Quan la mascota es mori, llença-la al contenidor". La reacció de la canalla va ser contrària a la que les autoritats esperaven. Els nens i nenes van adonar-se que, sense haver-ho pensat, sempre que havia mort un Tamagotxi l'havien llençat a les escombraries. Al cubell comú, entre restes de fruita i peix cru.

La campanya els ha obert els ulls i han decidit enterrar els seus Tamagotxis al jardí. De fet, hi ha uns fabricants de joguines que han fet el seu agost venent el "Kit d'Enterrament" que inclou un petit altar, una caixa fúnebre (mida capsa de llumins) i una cinta negra pel braç. És tanta la febre que han despertat els enterraments d'aquestes mascotes mecàniques que la canalla, impacient, deixa morir de gana o ofegada en els seus propis excrements a l'estimada mascota. D'aquesta manera avançen l'esperada data de l'enterrament, conviden els amics de l'escola i fan una festa, trista, però festa en definitiva. L'Ajuntament adverteix els pares que enterrar aquests artefactes amb les piles botó incorporades pot provocar una greu contaminació del subsòl i dels aqüífers de la ciutat de Tòquio.

Però no cal anar tan lluny, amic Pere J., per trobar exemples on l'intent de reciclar nous materials ha fracassat: el director d'un prestigiós diari de Madrid ha pagat amb diners de la seva butxaca la instal.lació de contenidors per reciclar cintes de vídeo a la ciutat del Manzanares. L'eslògan convida a utilitzar els contenidors a tots aquells que se sentin impurs o culpables de tenir en possessió una cinta de la qual volen despendre's. A hores d'ara els contenidors (de color rosa) continuen per estrenar.

El relat de l'avi

Una de les dones assegudes a la taula aquell dia de Nadal celebrava que al seu poble l'Ajuntament hagués disposat els respectius contenidors per recollir vidre i paper, al costat dels ja habituals de les deixalles. Però l'avi no es deixà impressionar per l'invent :"Això abans no es predicava i ja es feia. Erem"els petits". Teniem assignada una zona i anàvem a recollir-hi les escombraries amb carros i cavalls." Corrien els anys 40.

La dona recordà aquells capvespres d'un dia qualsevol de quan ella era infant. Havia interromput el seu joc en sentir la mare:"Nena, baixa la galleda de les escombraries. No sents que s'acosta l'escombriaire?". La nena s'apropà a la cantonada del carrer. Aquell home, amb roba bruta i posat decidit aviat omplia l'espaiós cistell d'espart i amb gran destresa se'l posava al cap per abocar-lo al carro. Una i altra vegada, amb un ritme precís havia buidat totes les galledes del veïnat. Alguna dona l'ajudava abocant-hi la seva. El cavall rossegava l'herba que abans de sortir l'home li havia preparat en el morral. El recorregut seria llarg. L'escombriaire feia sonar novament la trompeta tot allunyant-se. Però, d'on venia aquell home? -es preguntava la nena. On s'emportava les escombraries? Què en feia d'aquelles deixalles?

L'avi continuà explicant: "El camp no ens donava per viure. I a més, eren uns ingressos insegurs. Podies tenir els tomàquets a punt de collir i una pedregada els feia malbé. Perdies en un moment el treball de tot l'any. 0 bé, en èpoques d'abundància, portaves les verdures al Born i ningú les comprava". "Les havies de llençar" -tercià 1'àvia. Llavors vam pensar que les escombraries ens permetrien alimentar els porcs i l'adob dels camps no l'hauríem de comprar. La gran ciutat i els pobles de les rodalies s'havien massificat i els ajuntaments feien concessions als pagesos perquè recollíssim les deixalles. Ho feiem de franc, però després ho aprofitàvem tot. Llavors no existien els plàstics. Tampoc hi havia tantes llaunes. La majoria dels productes s'embolicaven amb paper i s'envasaven amb vidre i cartró.

Quan arribava el carro de les escombraries a casa començàvem a destriar-les ajudats pels mossos. Triàvem tot el que era bó: el paper, el cartró, el vidre, els ossos i els draps, els ferros i els metalls. Els triadors portaven un ganxo amb unes àrpies que servia per extendre la pila de les escombraries provinents del carro. Amb les mans agafàvem tot el destriable i en feiem piles.

Quan havíem acabat la tria, fèiem venir els porcs a menjar tot el que quedava. De porcs n'hi havia de nostres i els que ens portaven a lloguer perquè els criéssim. Els dos o tres mesos abans de matar-los se'ls enduien i començaven a alimentar-los amb pinsos perquè la carn fes més bon gust. Amb el que els porcs no havien volgut menjar es feia una pila de fems que amb el pas del temps fermentava. Els pagesos d'altres contrades, quan venien de vendre del Born amb els carros buits, ens els compraven i marxaven amb el carro ple. Quan amb la forca separàvem els fems surtia fum, bullia. Aprofitant aquesta escalfor un nen petit s'hi havia abrigat mentre es guaria d'unes febres. Sembla mentida, ara que ho recordem, però així havia estat. Hi havia molta pobresa i poca higiene. També les rates eren habitants molt freqüents dels femers.

El major benefici l'obteníem de vendre el paper i el cartró. El portàvem directament a la fàbrica. Amb el vidre fèiem dues piles: del vidre blanc i del de color. El blanc era més ben pagat, donat que se'n podien tornar a fer objectes transparents. Els ossos i els draps, els recollien els drapaires. Les empreses que els compraven en feien farina i pintes dels uns, i peces de roba de segona qualitat dels altres.

Però va venir un dia en el que els camps eren plens de plastic. Els pagesos vam descobrir que els plastics no es podrien. No sabíem què fer-ne. Va començar a minvar el paper i el cartró i a incrementar-se la quantitat de plàstic i de llaunes que durant un temps no es podien reciclar. D'altra banda, una pesta l'anomenda "pesta africana" va matar molts porcs. Les autoritats van decidir exterminar-los tots. No ens en deixaven tenir. Les escombraries havien deixat de servir per alimentar els porcs; dels plàstics i de les llaunes no sabíem què fer-ne; el paper, el cartró i el vidre disminuïen,... Llavors, si l'Ajuntament volia que continuéssim recollint les escombraries ens havia de pagar per fer-ho. També ens van obligar a deixar els carros i a utilitzar vehicles a motor. Va ser quan vaig comprar el meu primer camió. Però aviat van aparèixer empreses més grans que van acabar absorbint l'activitat de la recollida.

-Avi, i què vareu fer vosaltres? "Doncs, com tants altres pagesos, ens vam dedicar al transport, sobretot de material per a la construcció. Però a casa encara hi havia grans piles de llaunes i pots. Va ser llavors quan va venir una empresa del Nord que amb una màquina va fer-ne paquets de ferralla i se'ls va endur. Venien a recollir-la de franc, però ells es podien aprofitar del benefici del reciclatge. Els plàstics els vam haver de conservar durant anys perquè no sabíem què fer-ne. No es cremaven. Després també van aparèixer noves empreses que el reciclaven."

Un dels néts grans asseguts una mica a distància de la taula, però que també havia estat atent a les explicacions de l'avi, els va prometre regalar-los recipients domèstics per destriar el vidre i el paper, per facilitar la utilització dels nous contenidors que l'Ajuntament havia col.locat propers a casa on la família estava reunida en aquella llarga sobretaula.

Meritxell Monteys